La Pesanta

Al professor Sànset

Una nit com ara aquesta de hui vaig tenir un mal malson. Consistia en què havia perdut la memòria. No reconeixia ni els llocs més quotidians ni les persones més estimades. No sabia tampoc res de despús-ahir i ben poca cosa d'ahir. El món es reduïa a mi, ni espai ni temps no entenia. I si pretenia anar més enllà d'aquell habitacle fosc, que era el meu, però que jo ja no podia reconèixer, m'esperava un lloc mut de llum on endevinava l'udol dens d'un ésser terrorífic.

Un dia com ara aquest de hui vaig despertar d'un mal malson. En obrir els ulls, vaig descobrir els ullots rojos d'un gran ésser amòrfic, de pelatge negre, que m'observava quiet i m'oprimia el pit. Per sort, l'ésser també es va deure d'espantar perquè immediatament es va transformar en una ombra que es va escolar pel pany de la porta.

Això no és una història de por. Ningú no ha de veure tampoc un mal donat en els fets que acabe d'explicar. Buscar culpables no és la intenció d'aquest escrit. Únicament hi deixe constància perquè tem que això simplement podria ser el pròleg de situacions encara més increïbles, de fets encara més esfereïdors, que podrien portar un trist desenllaç a la companyia d'assegurances de la meua hipoteca.

De produir-se aquest desenllaç, no creieu l'expert en folklore de l'institut, el professor Magarola. Pensa que les velles professores del centre, aquelles que vigilen qualsevol moviment des del radiador de la sala de professors, m'han fetillat per haver gosat contradir-les. Contradir-les a elles, que en saben tant de l'ofici!

Encara vos desencaminaríeu més si relacionéssiu els fets amb les històries dels esonians més cinèfags. Contarelles sobre símbols impossibles d'entendre en les correccions de les activitats o sobre metamorfosis en ens desullats i cridaners no es mereixen credibilitat. Fins i tot n'hi ha que afirmarà que aprofiten les reunions de departament per venerar els seus déus amb un càntic pertanyent a una antiga secta d'arrel pirinenca.

Res. Els successos tenen una explicació científica, n'estic segur. I tot això no vos conduirà a la veritat.

La xerrada dels Mossos

Sé que costa de creure però mai no he tingut cap problema amb la policia: cap multa, cap detenció, cap pèrdua d'ull per l'impacte d'una pilota de goma en una manifestació. Un mal dia, però, em va tocar acompanyar els alumnes de 3r A a una xerrada dels Mossos d'Esquadra sobre drogues i situacions de risc.

A l'hora prevista, doncs, vaig portar el grup cap a la biblioteca. Estava preparant l'ordinador quan vaig sentir els primers acords de la famosa cançó d'Obert fins la matinada darrere dels quals va aparèixer una mossa d'esquadra abillada amb un uniforme ben arrapat, els cabells deixats anar i la pipa habitual a la cintura.

Els alumnes estaven atents i tot rutllava, però després de quaranta minuts amb els porros, la cocaïna, la conveniència de cultivar marihuana al balcó de casa i els efectes d'altres divertits al·lucinògens, no vaig poder sofrir-ho més i vaig escapolir-me per fer una telefonada breu.

En tornar, per la cara de la policia, vaig notar com alguna cosa hi havia canviat.

– Ho sent, havia de parlar amb la comercial d'una editorial. Urgent. –Vaig provar de disculpar-me.

– No hauries d'haver marxat. S'han transformat, semblaven bojos fins que han sentit les teves passes. Ara ja estic.

La mossa va desenganxar el llapis de l'ordinador sense fer un extreure de forma segura i va marxar, aquesta vegada sense banda sonora acompanyant. El silenci i l'expectació dels esonians eren unànimes.

– Què li heu fet? No ho entenc. Que no heu vist la pistola que portava al maluc?

– Sí, però hi ha coses pitjors que la mort: tu ens castigues. –Va contestar l'alumna Pucurella.

Els vaig esbroncar tot unflat d'orgull. Em sentia tan bé! Aquella nit crec que vaig somiar amb l'antídot de l'esonianisme. L'endemà, però, un radar mòbil em va pillar per dins de la ciutat a 55 km per hora. M'acaba d'arribar la multa de 150 euros. S'accepten donacions, sóc profe.

Màgia

Javier Cercas, gràcies però no

"Una llengua petita pot ser ajudada per una gran, en lloc de veure la gran com una enemiga, l'ha de veure com una aliada sense la qual serà difícil tirar endavant. Crear conflictes artificiosos amb les llengües em sembla una catàstrofe. N'hem de treure profit". Senyor Javier Cercas, arran d'aquestes declaracions al 33è Saló del Llibre de París, on ha estat convidat per l'Institut Ramon Llull, voldria fer-li algunes observacions.

 

Li seré sincer, les seues opinions i l'actitud que s'hi desprèn, entre paternalista i imperialista, pense que delaten els seus interessos, ignorància i mala idea contra la llengua i la cultura catalanes. Què exactament li hem d'agrair a la llengua veïna, senyor Cercas? Ui, sí, cada dia els diaris en van plens, el català estaria perdut sense la col·laboració del castellà. Però no es preocupe pel català, vaja vostè amb la seua gran llengua de milers de milions de parlants i amb la seua gran literatura a les fires literàries del món i deixe aquesta pobra llengua, aquesta llengua insignificant, aquesta literatureta que vaja pel món tota sola. Deixe-la, tranquil, que no farem el ridícul.

 

Informe-se'n, però, perquè aquesta llengua en què li escric no és petita, malgrat que alguns la vulguen així: petita, minoritzada i tancada. Si vol parlar de mides, cosa que sembla que li agrada, ho deixarem en mitjana. I si vol, també podem parlar de la tradició literària catalana i l'excel·lent qualitat d'aquesta, malgrat tots els obstacles i intents de genocidi cultural perpetrats pels defensors de la llengua en què vosté s'expressa. Molts autors, editors, professors, crítics i lectors s'hi van deixar la pell per aconseguir que la literatura catalana no fóra un satèl·lit de la seua literatura, la castellana. I això no ho canviarà vosté ara per molt que vulga.

 

Per acabar, recorde que no sempre es guanya, no em faça parlar-li, per exemple, del cas d'en Jaume Cabré. Qui la té més gran, la tirada? Qui la té més gran és el senyor Cabré i de molt. Però no patisca, senyor Cercas, que si molt convé, l'Institut Ramon Llull ja el portarà a la propera fira literària internacional i així es promociona.

 

Preguntant

He trobat aquesta perleta al web del programa Una mà de contes. La veritat és que m'ha fet recordar qüestions bàsiques de la vida i de l'ensenyament. Qüestions com si ja ho fem bé tot això, si atrafegats com anem amb els continguts, les competències bàsiques, les avaluacions i els paperots, ens centrem en l'essencial: ensenyar. O, també, si ens hem convertit sense esmena en un dels "dos mil milions de persones grans" d'El petit príncep.

 

A molts de vosaltres segur que vos interessarà el vídeo, tampoc no cal ser mestre o professor. Mireu-vos-el i a preguntar!

 

 

 

Noms medievals i noms actuals

El blog de l'historiador Vicent Baydal m'ha descobert el Diccionari de noms de persona històrics i tradicionals de Mallorca del filòleg Antoni Llull Martí. L'obra onomàstica pren com a marc cronològic des del 1229, any de la conquesta del rei en Jaume, fins el 1940 quan el castellà es comença a introduir a l'illa. Si ens centrem, però, en l'Edat Mitjana, els noms més sentits d'home eren Pere, Bernat, Guillem, Berenguer, Arnau, Joan, Martí, Jaume, Guerau o Garau; i els noms de dona més sentits eren Maria, Blanca, Berenguera, Sibília o Sibil·la, Cecília o Guillema.

Si la curiositat ens en demana més, podem trobar-hi moltes altres sorpreses. Per exemple, els noms de l'època més cridaners als nostres ulls. De masculins destaquen Brau, Pelegrí, Deuslosalva, Dolç, Jafudà, Morant o Renovard; i els femenins tampoc no deceben gens: Oliva, Comtessina, Aucella, Sicília, Babilònia, Delfina, Brunissèn, Morlana, Bondia, Musieta o Elfa.

Furgant-hi una mica més, podem trobar-nos amb més sorpreses com el cas de Josep, tan arrelat fins fa dos dies, però bandejat per jueu o islàmic fins ben entrat el segle XVII en què l'introduïren a l'illa els frares carmelitans. O el cas de Violant, que resulta ser l'equivalent del castellà Yolanda. Ai, si tot haguera anat bé, si el curs de la història no haguera estat truncat per uns esdeveniments tan adversos, hui tindríem Violis en lloc de Iolis? És més, viurien totes a Castefa i rodalies?

Deixant a part la historiaficció i tornant al tema, pensava si als nostres descendents no els sobtaran noms comuns dels nostres dies, noms com Pau o Martí. Que no? Els temps canvien ràpidament. O què me'n dieu dels Jònatans de fa uns anys? Ara no se senten gens a les aules. I parlant de tot i de res, quins seran els nous Jònatans? A hores d'ara deuen estar reproduint-se i espere equivocar-me perquè intuisc que una generació sencera d'esonians anomenats Hugo i Íker se'ns aproxima inexorablement.