Al professor Sànset
Una
nit com ara aquesta de hui vaig tenir un mal malson. Consistia en què
havia perdut la memòria. No reconeixia ni els llocs més quotidians
ni les persones més estimades. No sabia tampoc res de despús-ahir i
ben poca cosa d'ahir. El món es reduïa a mi, ni espai ni temps no
entenia. I si pretenia anar més enllà d'aquell habitacle fosc, que
era el meu, però que jo ja no podia reconèixer, m'esperava un lloc
mut de llum on endevinava l'udol dens d'un ésser terrorífic.
Un
dia com ara aquest de hui vaig despertar d'un mal malson. En obrir
els ulls, vaig descobrir els ullots rojos d'un gran ésser amòrfic,
de pelatge negre, que m'observava quiet i m'oprimia el pit. Per sort,
l'ésser també es va deure d'espantar perquè immediatament es va
transformar en una ombra que es va escolar pel pany de la porta.
Això
no és una història de por. Ningú no ha de veure tampoc un mal
donat en els fets que acabe d'explicar. Buscar culpables no és la
intenció d'aquest escrit. Únicament hi deixe constància perquè
tem que això simplement podria ser el pròleg de situacions encara
més increïbles, de fets encara més esfereïdors, que podrien
portar un trist desenllaç a la companyia d'assegurances de la meua
hipoteca.
De
produir-se aquest desenllaç, no creieu l'expert en folklore de
l'institut, el professor Magarola. Pensa que les velles professores
del centre, aquelles que vigilen qualsevol moviment des del radiador de la sala de
professors, m'han fetillat per haver gosat
contradir-les. Contradir-les a elles, que en saben tant de l'ofici!
Encara
vos desencaminaríeu més si relacionéssiu els fets amb les
històries dels esonians més cinèfags. Contarelles sobre símbols
impossibles d'entendre en les correccions de les activitats o sobre
metamorfosis en ens desullats i cridaners no es mereixen
credibilitat. Fins i tot n'hi ha que afirmarà que aprofiten les
reunions de departament per venerar els seus déus amb un càntic
pertanyent a una antiga secta d'arrel pirinenca.
Res.
Els successos tenen una explicació científica, n'estic segur. I tot això
no vos conduirà a la veritat.
Tingui explicació científica o no... m'he emocionat!
ResponEliminaJoer (ospa???), és que estic superbo.
I tinc un ego a l'alçada justa.
*Sànset*
Jo no vui responder,res d'aquesta conversació. Vinc a comentar que, l'any 97,98, i pero circunstancies de la vida vaig entrar a presó, concretamente a la de Girona. Allá feiem com, "una actividad"que la seva funcio, era que cadascun, indaguessim sobre temes d'actualitat, possant la nostré opinió personal. Hi había de total colors, desde el segrest d'eta al funcionario de presons Ortega Lara. Pero cert la revista es Deia; Muts i a la Gabía. Es clar que abans de qué es publiques, había de Passar pel departament de correccio i censura. T'agrades o no...muts i a la gabia!!. Algún sap que se n'ha fet
ResponElimina