Com
ho faré per a persuadir-los? Què els diré per a somoure'ls?
Quins
deuran ser els millors mots per a deixondir els difunts?
Raimon
Casellas, Els sots feréstecs.
Ara fa uns anys vaig començar en la professió com a substitut de substitut en un centre de Vilafranca del Penedès. Encara recorde com, acabat d'eixir de la facultat i carregat de coses per ensenyar, algú de direcció que no tenia el dia em va donar un horari amb els grups assignats i un llibre de text per a fer la classe que començava en deu minuts.
Em
vaig perdre buscant l'aula. El passadís era brut, solitari i
s'escoltaven uns crits espatarradors a tot arreu. En trobar un
adolescent d'esquenes que mirava sense veure-hi, vaig cantar
al·leluia. Vaig fer-li dos colpets a l'esquena i li vaig dir:
̶
A mi què em dius? Busca't la vida, merdós!
̶
Vés a cagar a l'hort, desgraciat. ̶ vaig dir-li interiorment.
Això
m'ho va dir gesticulant, perquè no parlava el nostre idioma, però
es feia entendre molt bé. Era el meu primer contacte amb un ésser
com aquell. Era una cosa tan estranya i jo era tan novençà que no
vaig saber què fer. El dia, però, encara es va complicar més i
més: a cada aula, a cada guàrdia, sempre em
trobava amb espècimens similars. No calia esperar
l'apocalipsi per a veure'm amenaçat per una munió de zombis a la
manera de George A. Romero. Allà mateix i al llarg dels anys he pogut anar comprovant les qualitats d'aquells que ara anomene els
esonians.
Els símptomes més manifestos de l'esonianisme en alguns adolescents són: sempre fan els deures, sempre se'ls descuiden a casa;
pateixen d'avorriment instantani, tant fa que siguen llibres,
pel·lis, música, videojocs... la resposta serà mala cara o un
badall; un altre dels símptomes és la
mobilitat per impulsos: únicament reviscolen una mica quan toca el
timbre, com si d'uns camperols del Resident Evil 4 es
tractara. Una vegada fora de l'aula, però, tomben pel passadís
perquè no saben què fer ni on anar a parar.
Els
psicopedagogs (vade retro!) tenen la solució a aquesta plaga i més
d'un s'ha esgolat de tant de dir-nos-ho: “has de motivar els alumnes” o també
“se li han de valorar altres coses, no només els continguts”.
Per rematar-ho, t'amollen: “es tracta d'anar fent passes, d'avançar
a poc a poquet. Ara una cosa, ara l'altra”. I
jo, optimista de mena, sempre pense que els experts tenen tota la
raó, que els esonians no tenen cap culpa, que ells solets tot això
no s'ho han pogut fer, que ja evolucionaran, al seu ritme, encara que
siga amb infinita paciència.
Al principi del curs em va passar una cosa semblant al que relates...
ResponElimina*Sànset*
Simplement genial¡¡¡¡, escriu un llibre home¡¡¡¡¡¡.
ResponEliminaPiruli, jo que em pensava que m'estimaves més.
ResponEliminaGenial!!!!!!!!!! :)
ResponEliminaEp, per si canvies d'idea amb això del llibre: http://www.bullent.net/premi-soler-i-estruch/
ResponEliminaMolt bo!!
ResponElimina