Quan hui he entrat a l'aula de 1r D, m'hi he trobat un espectacle només
comparable amb aquell que ofereix la gàbia dels simis del zoo. Jutgeu: molts alumnes saltaven i corrien per l'aula,
d'altres escrivien a la pissarra declaracions d'amor o hi dibuixaven
el que havien après a la classe de naturals sobre el cos humà i
un últim, per rematar-ho, escridassava un company.
Evidentment,
li he hagut de posar un full d'incidència a l'alumne Aimamí pels insults. Això és lleig, sobretot si es fa amb mala bava, com era
el cas. Si apliques un càstig d'aquest tipus, a banda de la
reprensió oral, has d'omplir un paper en què hi constin les dades
de l'alumne infractor, què, com i quan ha passat, la mesura correctora
proposada (pèrdua de la llibertat durant determinades hores de pati,
còpies mil o altres fórmules de tortura psicològica similars) i,
per últim, cal informar-ne la família. Generalment, es fa una
telefonada, s'explica la situació i quin càstig haurà de
complir el fill, perquè la LEC no contempla el càstig per als
pares.
Doncs,
així les coses, he despenjat el telèfon, he pitjat el zero i el
número de telèfon mòbil del pare de l'alumne Aimamí. No acostume a
espantar-me de les melodies d'espera, també anomenades politonos. Els gustos musicals
poden anar des de Don Omar fins a Farruquito passant per algun himne
d'un país de l'est europeu per determinar. Hui, tanmateix, després
de quatre hores de classe, una guàrdia moguda i l'espectacle que ja
coneixeu, quan he sentit una cançó amb una veu andalusa cridant tot
un reguitzell d'insults que pretenia fer gràcia, he penjat el
telèfon, he comptat uni, dori, teri, quateri... i he marxat cap a
casa amb el ferm propòsit de no retrucar al sendemà.
Jo ni me molestaria en trucar per telefon als pares... son pitjor k els fills!!! xD
ResponEliminaBrillant com sempre! El weeras també ha fet molt mal!
ResponElimina